3 raons a favor de l’escissió interna a la CUP

La CUP-Crida Constituent ha tornat a posar de manifest la seva divisió interna en la votació sobre la retirada o no de l’esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat. Una reunió que no està exempta de polèmiques. Fonts coneixedores de la negociació asseguren que el procés no ha respectat la lliure opinió de la militància cupaire.

És el cas, per exemple, de l’assemblea territorial de Barcelona ciutat, que va intentar presentar un resultat més contundent a favor de mantenir l’esmena a la totalitat que el resultat real que es derivava de les votacions de les diferents assembles locals. La impugnació i la queixa d’algunes assemblees va acabar provocant que es modifiqués el resultat per tal que s’ajustés a la realitat.

Altres territorials com el Baix Llobregat o el Camp de Tarragona van mantenir el seu posicionament totalment favorable a mantenir l’esmena, sense haver reunit novament l’assemblea territorial després de la convocatòria del consell polític.

Davant d’aquest escenari, exposo a continuació alguns arguments a favor d’una escissió interna en el sí de la CUP que permeti reconduir la situació evident de bloqueig en què es troba el panorama polític català:

1. Perquè la CUP torni a ser la CUP

La CUP és una organització històrica que ha tingut un paper rellevant en el creixement de l’independentisme des de l’esquerra. No obstant,  és més que evident que la CUP actual no té res a veure amb la CUP que abanderava David Fernández. Sigui per la seva figura o per la pròpia dinàmica interna de l’organització, la CUP de la legislatura 2012-2015 va mostrar una actitud molt més favorable als acords i a fer avançar el procés d’independència.

Aquella CUP pilotada per Fernández és la que va passar dels 3 als 10 diputats. Molts catalans que dubtaven entre la CUP i Junts pel Sí van decantar-se pels primers confiant que serien un motor i una garantia del procés.

Actualment, però, la CUP es troba segrestada per un seguit d’organitzacions (Endavant, Lluita Internacionalista, Corrent Roig, etc) que tenen una enorme influència en el consell polític de la CUP. És el denominat Grup d’Acció Parlamentària (GAP), que van aportar 9 vots en la decisió final que es va prendre ahir dimarts en relació als pressupostos.

Una escissió permetria a la CUP històrica, la de sempre, lliurar-se d’aquest seguit d’organitzacions que han fet virar el timó ideològic de la CUP cap a posicions de l’esquerra més radical, encara que això passi per sobre del compromís amb el procés.

2. Per seguir mantenint l’essència municipalista de la CUP 

No és gens sorprenent que alcaldes i regidors de la CUP d’arreu del territori (Eudald Calvo a Argentona, Lluc Salellas a Girona o Francesc Ribera a Berga) hagin manifestat la seva preocupació pel rumb que pren el partit. La CUP governa a localitats com Berga, Celrà, Viladamat o Navàs, municipis on Junts pel Sí va guanyar amb més del 50% dels vots el passat 27-S. La CUP, al final, es deu als seus vilatans i vilatanes, un perfil d’elector clarament compromès amb el procés d’independència que no entén la dinàmica que pren el grup parlamentari cupaire.

La CUP és una força necessària en el municipalisme català, i la dinàmica actual posa en perill la seva credibilitat en molts municipis del país.

3. Per una aliança de l’esquerra independentista

Al final, una escissió de la CUP permetria també una major i més fàcil entesa amb Esquerra Republicana. Té tota la lògica del món que dues forces independentistes i que busquen la justícia social arriben a punts d’acord.

Artur Mas, un fre per al procés

És de justícia reconèixer la contribució que ha fet Artur Mas al procés d’independència de Catalunya. Deixant de banda heroïcitats de pel·lícula de sèrie B com la seva imputació pel 9-N, és innegable que va posar les urnes quan tocava per fer que els catalans votessin. Un altre debat és si ho va fer de forma condicionada o no. En qualsevol cas, el propi Arnaldo Otegi reconeixia que li hauria agradat tenir un president com Artur Mas. Alguna cosa deu voler dir.

Ara bé, també és innegable que l’expresident guarda un fort sentiment de rancúnia contra la CUP després de l’estira i arronsa de fa uns mesos, que va acabar comportant el seu pas al costat. Mas ni oblida ni perdona, i sempre que en té ocasió, aprofita per carregar públicament contra l’estratègia cupaire. Aquest dilluns, per exemple, ha acusat la CUP de “discurs apocalíptic” i d’actuar “només per quedar bé davant de determinats col·lectius”. El líder convergent també ha assegurat que seria “al·lucinant” que la CUP no donés suport als pressupostos.

Menysprear constantment el teu soci no sembla l’estratègia més encertada si el que vols és apropar-lo a tu. No m’imagino intentar seduir una noia a base de criticar el seu aspecte físic o de fer-la passar per boja. Com a mínim, després no pots fer-te l’ofès si t’estampa el gintonic pel cap.

El més greu, però, és que el líder convergent hagi proposat celebrar unes noves eleccions plebiscitàries en cas que no puguin aprovar-se els pressupostos. Mas sap perfectament que no ara convenen uns nous comicis, i que una proclama com aquesta no beneficia ni a ERC ni a CDC, i només posa una pressió a la CUP que ja s’ha demostrat inútil en altres ocasions.

Mentrestant, el vicepresident Junqueras prova de seduir els cupaires amb una estratègia molt més intel·ligent: incrementar en 875M€ les partides socials dels pressupostos i fer propostes com la de l’augment de l’IRPF a les rendes més altes. En lloc de parlar d’apocalipsi, Junqueras qualifica la CUP com a “soci absolutament fiable”.

Comparin vostès mateixos.

El camí a seguir

S’ha escrit molt els darrers mesos sobre la necessitat d’abordar des d’una òptica independentista i d’esquerres qüestions altament sensibles com el dret a l’habitatge, els desnonaments, la pobresa energètica, etc. L’objectiu és apropar al Sí un perfil d’elector no nacionalista i clarament d’esquerres, que en aquests moments se situa a mig camí entre l’abstenció i Podem / Barcelona en Comú / Iniciativa.

En aquest sentit, el Govern català ha sabut encarar de moment amb valentia la impugnació que l’executiu espanyol ha fet de la llei d’emergència habitacional i pobresa energètica. El govern de Puigdemont i Junqueras ha anunciat un front comú amb ajuntament i entitats per buscar una resposta unitària a l’ofensiva.

A més, ERC està forçant que Junts pel Sí torni a ratificar al Parlament la llei impugnada. Això suposaria un exercici real de sobirania altament simbòlic, atès que no va lligat a cap qüestió de tipus nacional sinó a un problema palpable com el de la pobresa energètica. En paraules d’Oriol Junqueras, “tantes vegades com sigui necessari ratificarem tota la legislació que ens tombin però que considerem que vetlla per evitar que hi hagi gent desemparada”.

Al mateix temps que el Govern posa a punt les estructures d’estat necessàries per a la desconnexió, ha de seguir avançant amb passos decidits en favor de la gent d’aquest país. Cal aprofitar aquesta oportunitat que ens brinda de nou el Govern espanyol i el Tribunal Constitucional. Aquest ha de ser el camí a seguir.

Qui aconsella Lluís Rabell?

Que partits com el PP o Ciutadans posin el crit al cel per l’acció d’Empar Moliner, que va cremar metafòricament una Constitució Espanyola per denunciar la sentència del TC contra el decret de pobresa energètica, no hauria d’estranyar. “Baixesa moral”, “actuació despreciable” o “gest insultant” són alguns dels qualificatius que ha hagut de rebre Moliner de part dels garants de la unitat d’Espanya.

Tampoc ha de sorprendre la reacció en el mateix sentit d’Unió Democràtica, un partit que perd credibilitat a cada declaració dels seus dirigents. Ramon Espadaler potser hauria de plantejar-se per què els familiars de Carrasco i Formiguera no volen que el partit utilitzi el seu nom, però aquest ja és un altre debat.

Sort en tenim, de Societat Civil Catalana

Societat Civil Catalana (SCC), l’organització que assegura representar el 52% de catalans, va fer diumenge una demostració de força per dir que “el procés és il·legal”. Una demostració de força que va aplegar només 3.500 persones, malgrat la intensa campanya propagandística amb cartells per tot Barcelona i anuncis a les Xarxes Socials. Un altre debat seria esbrinar qui ho paga, tot això. 3.500 persones malgrat el suport explícit del Partit Popular i Ciutadans, que van fer una crida a assistir a la concentració. Si això és el 52% de catalans, que vingui algú i m’ho expliqui.

Per què NO podem fer noves eleccions al març

El 14 de setembre, l’humorista Peyu va ser un dels encarregats de presentar l’acte de Junts pel Sí a Vic, que va reunir a més de 2.500 persones a la Plaça Major. Era un moment d’efervescència i d’il·lusió independentista, que veia les eleccions del 27 de setembre com la passa definitiva cap a la nova República Catalana.

Ens cal més sentit d’estat

Miquel Sellarès és una de les figures polítiques d’aquest país que més sentit d’estat ha tingut. Prova d’això ha estat la obstinació durant tota la seva vida en crear un model policial català que no subordinés Catalunya als cossos d’àmbit espanyol. El sentit d’estat el va demostrar també el 1990, quan va trucar la porta del president Pujol per denunciar les pràctiques corruptes de Lluís Prenafeta i el seu entorn. A ell li acabaria costant l’expulsió de CDC, però les victòries sovint s’acaben servint fredes, i 25 anys després són molts els convergents que, amb el cap mig cot, reconeixen en públic o en privat que tenia raó.

Joan Coscubiela, l’home dels 900€ per reunió

Joan Coscubiela és l’home permanentment enfadat, la figura que transmet depressió per allà on passa. Cada declaració seva al Parlament és un embat de pessimisme. Sembla haver estat designat per insuflar desànim al procés. Podem fixar-nos, per exemple, en l’entrevista d’aquest matí a TV3. “Estic avergonyit”, “lectura tramposa” o “em sento fatal” són algunes de les expressions d’aquest sindicalista reconvertit.

30 raons per presentar-se a les eleccions del 20-D

1. Per tornar a evidenciar que l’independentisme és majoritari a Catalunya.

2. Per desmentir que a les eleccions generals es vota en clau espanyola.

3. Per no veure el mapa de Catalunya tenyit del taronja de Ciutadans o el morat de Podemos…

4. … i no fer més gran la ja suficient projecció pública d’Albert Rivera i Pablo Iglesias.

5. Perquè l’actualitat sobre el procés se centri en el 20-D i no en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP.

6. Perquè els diaris de tot el món tornin a explicar que els partits independentistes han guanyat unes eleccions.

L’interès de la majoria

El Partit Popular i la resta de forces unionistes han atacat amb duresa aquesta setmana Carme Forcadell, proposada per ERC com a nova presidenta del Parlament. Soraya Sáenz de Santamaría, per exemple, ha etzibat que “la majoria de catalans no ha secundat el procés separatista” i, no obstant, “tindrà com a presidenta del Parlament una persona que no comparteix les tesis de la majoria”. La vicepresidenta espanyola ha exigit que el president del Parlament “no defensi l’Estat propi”, fent que prevalgui l’interès de la majoria.